ch’a fa l’arciam d’Italia aj foresté.
L’é un cel da muntagnard e da bergé:
nìvul suens e mincatant nebius.
Però quand ch’a se specia an s’ij giassé
quand ch’a se slarga pasi e lüminus
e quand ch’a rij, giojus cume ne spus,
sij camp e vigne, che bel cel ch’a l’é!
quand ch’a se slarga pasi e lüminus
e quand ch’a rij, giojus cume ne spus,
sij camp e vigne, che bel cel ch’a l’é!
E pöi l’é nost, l’é el cel del nost pais
l’é anduva ch’a punto ij vej le sguard profund
e le maraje a sciairo el Paradis…
l’é anduva ch’a punto ij vej le sguard profund
e le maraje a sciairo el Paradis…
E el Piemunteis, pussà da so travaj,
l’ha bel giré la tera e vëde ed mund,
ma el cel, so cel, a lo desmentia mai.
l’ha bel giré la tera e vëde ed mund,
ma el cel, so cel, a lo desmentia mai.
fotografia Piero Reggio |
Nessun commento:
Posta un commento